29. Aitatxik Zuani hitzlari hortaz... tipirena.net

Publié par Grammaire Basque, Pierre Lafitte

Aitaxik Zuani hitzlari hortaz galde bat egina ukan zuen orduko amatxiren ahizpa batek, haren beharrietan galde horrek jo baitzuen ixil oso baina behargabeko eta moztea ikustatezkoa zen batek bezala, hel egin zaukon bertzeari : « Asma ezan, Zelina, errientsa zuediar gazte baten ezagutza egin dinatala hark emanik baitazkinat iphar herrietako kooperatibez xehetasun ezin ohargarriago batzu.

À peine mon grand-père eut-il posé à Swann une question relative à cet orateur qu’une des soeurs de ma grand-mère aux oreilles de qui cette question résonna comme un silence profond mais intempestif et qu’il était poli de rompre, interpella l’autre : « Imagine-toi, Céline, que j’ai fait la connaissance d’une jeune institutrice suédoise qui m’a donné sur les coopératives dans les pays scandinaves des détails tout ce qu’il y a de plus intéressants.

Aitonak Swanni oratore hari buruzko galdera egin orduko, amonaren ahizpetariko bat, zeinaren belarrietan nonbait galdera hark isiltasun sakon baina destenoretsu baten gisa durunditua baitzuen eta, beraz, hura hausteari gizalegezko iritzia baitzion, honela zuzendu zitzaion besteari: “Pentsa ezan, Céline, andereño irakasle suediar gazte bat ezagutu dinat, direnik eta xehetasunik interesgarrienak eman dizkidana eskandinaviar herrialdeetako kooperatibei buruz.

Hardly had my grandfather begun to question Swann about that orator when one of my grandmother's sisters, in whose ears the question echoed like a solemn but untimely silence which her natural politeness bade her interrupt, addressed the other with: "Just fancy, Flora, I met a young Swedish governess to-day who told me some most interesting things about the co-operative movement in Scandinavia.

Apenas hubo mi abuelo hecho a Swann una pregunta relativa a aquel orador, cuando una de las hermanas de mi abuela, en cuyos oídos resonara la pregunta como una pausa profunda, pero intempestiva, y que sería cortés romper, dijo, dirigiéndose a la otra: «Sabes; Celina, he conocido a una maestra joven, de Suecia, que me ha contado detalles interesantísimos sobre las cooperativas en los países escandinavos.

Nada más plantear mi abuelo a Swann una pregunta relativa a ese orador, una de las hermanas de la abuela, en cuyos oídos la pregunta vibró como un silencio profundo aunque intempestivo que su educación le impedía romper, interpeló a la otra: “Figúrate, Céline, que he conocido a una joven institutriz sueca por la que he sabido detalles increíblemente interesantes sobre las cooperativas en los países escandinavos.

 

Beharko din arrats batez auhariz hunara jin.

Il faudra qu’elle vienne dîner ici un soir. »

Egunen batean etorri beharko liken, bada, gurera afaltzera”.

We really must have her to dine here one evening."

Habrá que invitarla una noche».

Habrá que invitarla a cenar una noche.

 

– Uste dinat ! ihardetsi zuen Flora ahizpak, baina eztinat ere dembora galdu.

« Je crois bien ! répondit sa soeur Flora, mais je n’ai pas perdu mon temps non plus

“Bai horixe! –erantzun zuen Flora* ahizpak–, baina nik ere ez dinat denbora alferrik galdu.

"To be sure!" said her sister Flora, "but I haven't wasted my time either.

«Ya lo creo .contestó su hermana Flora.; pero yo tampoco he perdido el tiempo.

– Me parece estupendo, respondió su hermana Flora*, pero tampoco yo he perdido el tiempo.

 

Vinteuil Jaunaren etxean aurkitu dinat, Maubant biziki ontsa ezagutzen duen jakintsun zahar bat, Maubant-ek argitu baitauko xehetasun handienekin antzokiko jokaldi bat nola duen ontzen.

J’ai rencontré chez M. Vinteuil un vieux savant qui connaît beaucoup Maubant, et à qui Maubant a expliqué dans le plus grand détail comment il s’y prend pour composer un rôle.

M. Vinteuil-enean jakintsu zahar bat kausitu dinat, Maubant oso ongi ezagutzen duena, eta Maubantek berak azaldu diona xehetasun guztiekin nola moldatzen den antzezlari-rol bat konposatzeko.

I met such a clever old gentleman at M. Vinteuil's who knows Maubant quite well, and Maubant has told him every little thing about how he gets up his parts.

Me he encontrado en casa del señor Vinteuil con un sabio muy viejo que conoce mucho a Maubant, el cual le ha explicado muy detalladamente lo que hace para preparar sus papeÍes.

En casa del señor Vinteuil me han presentado a un viejo sabio que conoce mucho a Maubant, y a quien Maubant ha explicado con todo detalle cómo se las arregla para preparar sus papeles.

 

Ezin ohargarriago dun.

C’est tout ce qu’il y a de plus intéressant.

Pentsa, gauza interesgarriagorik nekez.

It is the most interesting thing I ever heard.

Es interesantísimo.

Interesantísimo.

 

Vinteuil jaunaren auzoa, batere enakinan ; eta biziki gixakoa.

C’est un voisin de M. Vinteuil, je n’en savais rien ; et il est très aimable. »

M. Vinteuilen bizilagun bat dun, eta horra, nik jakin ez; oso dun atsegina”.

He is a neighbour of M. Vinteuil's, and I never knew; and he is so nice besides."

Es vecino del señor Vinteuil, yo no lo sabía; un hombre muy amable.»

Es un vecino del señor Vinteuil, yo no sabía nada; y es muy amable.”

 

– Auzo gixakoak dituena ezta bakarrik Vinteuil Jauna», egin zuen Zelina izabak, herabeak azkartzen zuen mintzo batekin, eta aitzinetik gogoetatzeak falsutzen, Zuani behako errannahizkoa uste zuen bat igortzen zaukon batean.

« Il n’y a pas que M. Vinteuil qui ait des voisins aimables », s’écria ma tante Céline d’une voix que la timidité rendait forte et la préméditation, factice, tout en jetant sur Swann ce qu’elle appelait un regard significatif.

“M. Vinteuilek, izan ere, bizilagun atseginak ditin, baina ez dun bakarra” osteratu zion izeba Célinek, herabetasunak indartsu eta maltzurtasunak nabarmen bihurtzen zuèn ahots batekin, berak begirada esanguratsu ohi zeritzenetako bat Swanni zuzenduz.

"M. Vinteuil is not the only one who has nice neighbours," cried my aunt Céline in a voice which seemed loud because she was so timid, and seemed forced because she had been planning the little speech for so long; darting, as she spoke, what she called a 'significant glance' at Swann.

«No es sólo el señor Vinteuil el que tiene vecinos amables», exclamó mi tía Celina con voz que era fuerte, a causa de la timidez, y ficticia, a causa de la premeditación, lanzando a Swann lo que ella llamaba una mirada significativa.

- El señor Vinteuil no es el único que tiene vecinos amables, “exclamó tía Céline con una voz que la timidez volvía fuerte y la premeditación artificiosa, mientras lanzaba sobre Swann lo que ella denominaba una mirada significativa.

 

Aldi berean Flora izabak ihardespen hori Asti-ko arnoaz Zelinaren eskerra zela hartua baitzuen, so egiten zaukon ere Zuani esker onez eta irkaitzez nahasia zen itxura batekin, ala ahizparen izpiritu jokoaren xoilki azpimarratzeko, ala hori eman-arazirik Zuanez jelos baitzen, ala huntaz trufatu gabe egon ezpaitzaitekeen salatua zela uste zuelakotz.

En même temps ma tante Flora qui avait compris que cette phrase était le remerciement de Céline pour le vin d’Asti, regardait également Swann avec un air mêlé de congratulation et d’ironie, soit simplement pour souligner le trait d’esprit de sa soeur, soit qu’elle enviât Swann de l’avoir inspiré, soit qu’elle ne pût s’empêcher de se moquer de lui parce qu’elle le croyait sur la sellette.

Berehala igarri zion Florak esaldi hura zela Célinek Swanni Astiko ardoarengatik eskerrak emateko aukeratua zuèn modua, eta orduan berak ere so egin zion Swanni, eskerronez eta ironiaz nahasiriko aire batez, beharbada bere ahizparen zirtoa azpimarratuz besterik gabe, edo beharbada zirto huraxe sorrarazia zuelako Swannenganako bekaizgo-puntu batez, edo beharbada Swann kinka larrian jarria zutelakoan berataz trufatzeko gogoari ezin itzuriz.

And my aunt Flora, who realised that this veiled utterance was Céline's way of thanking Swann intelligibly for the Asti, looked at him with a blend of congratulation and irony, either just, because she wished to underline her sister's little epigram, or because she envied Swann his having inspired it, or merely because she imagined that he was embarrassed, and could not help having a little fun at his expense.

Al mismo tiempo, mi tía Flora, que comprendió que la frase era el modo de dar las gracias por el vino de Asti, miró también a Swann con un tanto de congratulación y otro tanto de ironía, ya fuera para subrayar el rasgo de ingenio de su hermana, ya porque envidiara a Swann el haberlo inspirado, ya porque no pudiera por menos de burlarse de él porque le creía puesto en un brete.

Entretanto, tía Flora, dándose cuenta de que con esa frase Céline estaba agradeciendo el vino de Asti, miraba también a Swann con un aire en el que se mezclaban el agradecimiento y la ironía, bien para subrayar el rasgo de ingenio de su hermana, bien porque envidiase a Swann el habérselo inspirado, bien porque, creyéndole centro de la atención general, no pudiera dejar de burlarse de él.

 

« Jaun hura auhaltzera ukan daitekeela uste dut, jarraiki zuen Florak ; Maubant-era edo Materna Anderera emaiten denean, orenak artzen da gelditu gabe.

« Je crois qu’on pourra réussir à avoir ce monsieur à dîner, continua Flora ; quand on le met sur Maubant ou sur Mme Materna, il parle des heures sans s’arrêter. »

“Nik uste dinat lortuko dugula jaun hori afaltzera ekartzea –jarraitu zuen Florak Maubant edo Mme. Materna aipatu orduko, orduak eta orduak ematen ditin haiei buruz hizketan”.

"I think it would be worth while," Flora went on, "to have this old gentleman to dinner. When you get him upon Maubant or Mme. Materna he will talk for hours on end."

«Me parece que podremos lograr que venga a cenar una noche .siguió Flora.; cuando se le da cuerda acerca de Maubant o de la Materna se está hablando horas y horas.»

“Creo que podremos conseguir que venga a cenar, prosiguió Flora; cuando se trata de Maubant o de Mme. Materna, habla horas enteras sin parar.

 

– Ezin goxagarriago dateke », egin zuen hasperenez aitatxik, haren baitan naturak zorigaitzez hutsegina baitzuen kooperatiba zuediarrer gartsuki behatzeko ahalaren ezartzea, amatxiren ahizpen baitan bakoitzak, gozo zerbait edireitekotz, Molé-ko edo Parisko kondearen barne-biziko ixtorioari gaineratu behar daukon gatz pikorñoaren emaitea ahatzia zuen bezain osoki.

« Ce doit être délicieux », soupira mon grand-père dans l’esprit de qui la nature avait malheureusement aussi complètement omis d’inclure la possibilité de s’intéresser passionnément aux coopératives suédoises ou à la composition des rôles de Maubant, qu’elle avait oublié de fournir celui des soeurs de ma grand-mère du petit grain de sel qu’il faut ajouter soi même pour y trouver quelque saveur, à un récit sur la vie intime de Molé ou du comte de Paris.

“Gozamena izango da, dudarik gabe” hasperendu zen aitona, zeinaren izpirituan naturak zoritxarrez hain ahantzia baitzuen kooperatiba suediarrekiko edo Maubant-en rolen konposizioarekiko interes grinatsua ereitea, nola baitzuen berebat ahantzia amonaren bi ahizpen izpirituak gatz-garautxo banaz ontzea, hain ezinbestekoa, ordea, eta hain norberak erantsi beharrekoa, Moléren edo Parisko kondearen bizitza intimoari buruzko kontakizun bati den mendren zaporerik idokiko bazaio.

"That must be delightful," sighed my grandfather, in whose mind nature had unfortunately forgotten to include any capacity whatsoever for becoming passionately interested in the co-operative movement among the ladies of Sweden or in the methods employed by Maubant to get up his parts, just as it had forgotten to endow my grandmother's two sisters with a grain of that precious salt which one has oneself to 'add to taste' in order to extract any savour from a narrative of the private life of Mole or of the Comte de Paris.

«Debe de ser delicioso», dijo mi abuelo suspirando; porque la naturaleza se había olvidado de poner en su alma la posibilidad de interesarse apasionadamente por las cooperativas suecas o la preparación de los papeles de Maubant, tan completamente como se olvidó de proporcionar a las hermanas de mi abuela ese granito de sal que tiene que poner uno mismo, para encontrarle sabor a un relato acerca de la vida íntima de Mole o del conde de París.

– Debe de ser delicioso” suspiró el abuelo, en cuya cabeza, por desgracia, la naturaleza había omitido incluir la posibilidad de interesarse apasionadamente por las cooperativas suecas o la preparación de los papeles por parte de Maubant, del mismo modo que había olvidado dotar a las hermans de mi abuela con ese granito de sal que a de añadir uno mismo si quiere encontrar algún sabor a un relato sobre la vida íntima de Molé o del conde de París.

 

« Oizu, erran zaukon Zuanek aitatxiri, erranen dautzutanak badu galdegiten duzunarekin iduri duen baino ikusteko gehiago, ezen gauzak eztira gai batzuetan handizki aldatu.

« Tenez, dit Swann à mon grand-père, ce que je vais vous dire a plus de rapports que cela n’en a l’air avec ce que vous me demandiez, car sur certains points les choses n’ont pas énormément changé.

“Adi, arren –Swann aitonari mintzo–, esatera noakizunak dirudien baino zerikusi handiagoa baitu arestian galdetu didazunarekin, zenbait puntutan gauzak ez baitira ezer askorik aldatu.

"I say!" exclaimed Swann to my grandfather, "what I was going to tell you has more to do than you might think with what you were asking me just now, for in some respects there has been very little change.

«Pues, mire usted .dijo Swann a mi abuelo : lo que le voy a decir tiene más relación de lo que parece con lo que me preguntaba usted, porque en algunos respectos las cosas no han cambiado mucho.

“Mire le dijo Swann al abuelo, lo que voy a deirle tiene más relación de lo que parece con lo que usted me preguntaba, porque en ciertos aspectos las cosas no han cambiado demasiado.

 

Goizean berrirakurtzen nuen Saint-Simon-etan jostatuko zinduen zerbait.

Je relisais ce matin dans Saint-Simon quelque chose qui vous aurait amusé.

Gaur goizean Saint-Simonen gauza bat berrirakurri dut, atsegin izango zenukeena inondik ere.

I came across a passage in Saint-Simon this morning which would have amused you.

Estaba yo esta mañana releyendo en Saint-Simon una cosa que le hubiera a usted divertido.

Releía yo esta mañana en Saint-Simon algo que le habría divertido.

 

Espainiako embaxadaz den zatian da ; ezta hoberenetarik, egunkari bat baizik ez, baina bederen miragarriki izkiriatu egunkari bat, horrek baitagi jadanik goiz et’ arrats irakurtzera bortxatuak girela uste dugun egunkari nardagarriekin lehenbiziko ezperdintasun bat.

C’est dans le volume sur son ambassade d’Espagne ; ce n’est pas un des meilleurs, ce n’est guère qu’un journal, mais du moins un journal merveilleusement écrit, ce qui fait déjà une première différence avec les assommants journaux que nous nous croyons obligés de lire matin et soir ».

Espainiako bere enbaxadore-garaiari buruzko ihekian dago; ez da noski haren onenetarik, egunkari bat besterik ez da ia, baina egunkari zoragarriki idatzia nolanahi ere, eta hori bera, besterik gabe, alde handia da, gero, goizero eta arratsero irakurtzera beharturik gaudela uste izaten dugun egunkari nekoso horien guztien aldean”.

It is in the volume which covers his mission to Spain; not one of the best, little more in fact than a journal, but at least it is a journal wonderfully well written, which fairly distinguishes it from the devastating journalism that we feel bound to read in these days, morning, noon and night."

Es el tomo que trata de cuando fue de embajador a España; no es uno de los mejores, no es casi más que un diario, pero por lo menos es un diario maravillosamente escrito, lo cual empieza ya a diferenciarle de esos cargantes diarios que nos creemos en la obligación de leer ahora por la mañana y por la noche.»

Está en el volumen sobre su embajada a España: no es de los mejores, de hecho apenas es algo más que un diario, pero cuando menos un diario maravillosamente escrito, lo cual ya supone una primera diferencia con los fastidiosos diarios que nos creemos obligados a leer mañana y tarde.

 

– Eniz zure aburuko, egunkarien irakurtzea ontsa gozagarri iduritzen zatan egunak badira… » hautsi zuen Flora izabak, Figaro-an Zuanen Corot-az erranaldia irakurria zuela erakusteko.

« Je ne suis pas de votre avis, il y a des jours où la lecture des journaux me semble fort agréable... », interrompit ma tante Flora, pour montrer qu’elle avait lu la phrase sur le Corot de Swann dans le Figaro.

“Ez nauzu iritzi berekoa, zenbait egunetan oso atsegina gertatzen zait niri egunkarien irakurketa…” eten zuen izeba Florak, Le Figaro-n Swannen Corot-i buruzko esaldia berak behintzat irakurria zuela aditzera eman nahirik nonbait.

"I do not agree with you: there are some days when I find reading the papers very pleasant indeed!" my aunt Flora broke in, to show Swann that she had read the note about his Corot in the Figaro.

«No soy yo de esa opinión: hay días en que la lectura de los diarios me parece muy agradable...», interrumpió mi tía Flora para hacer ver que había leído en El Fígaro la frase relativa al Corot de Swann.

– No comparto su opinión hay días en que la lectura de los diarios me resulta muy agradable…” le interrumpió la tía Flora, para demostrar que había leído en Le Figaro la frase sobre el Corot de Swann:

 

« Ohargarri zazkigun gauza edo jendez ari direnean ! » gaineratu zuen izaba Zelinak.

« Quand ils parlent de choses ou de gens qui nous intéressent ! » enchérit ma tante Céline.

“Interesatzen zaizkigun gauzez edo pertsonez mintzo direnean!” erantsi zuen izeba Célinek.

"Yes," aunt Céline went one better. "When they write about things or people in whom we are interested."

«Sí, cuando hablan de cosas o de personas que nos interesan», realzó mi tía Celina.

“¡Cuando hablan de cosas o de personas que nos interesan!”, añadió, yendo más lejos, tía Céline.

 

« Eztut hori ezesten, zuen ihardetsi Zuanek ustegabetua.

« Je ne dis pas non, répondit Swann étonné.

“Ez diot ezetzik –erantzun zuen Swannek harriturik–.

"I don't deny it," answered Swann in some bewilderment.

«No digo que no, replicó Swann un poco sorprendido.

“No digo que no, respondió Swann atónito.

 

Egunkarier badagietan erasia, egun oroz gauza ezteus batzuer oharr-araztea da, bizian bizpahirur aldiz ditugularik gauza baitezpadakoak dituzten liburuak irakurtzen.

Ce que je reproche aux journaux c’est de nous faire faire attention tous les jours à des choses insignifiantes tandis que nous lisons trois ou quatre fois dans notre vie les livres où il y a des choses essentielles.

Nik egunkariei jaukitzen diedana, ordea, zera da, egunero gauza hutsaletara desbideratzen digutela arreta, eta, bitartean, benetako gauza mamitsuez mintzo diren liburuak hiruzpalau aldiz bakarrik irakurtzen ditugula geure bizitzan barrena.

"The fault I find with our journalism is that it forces us to take an interest in some fresh triviality or other every day, whereas only three or four books in a lifetime give us anything that is of real importance.

Lo que a mí me parece mal en los periódicos es que soliciten todos los días nuestra atención para cosas insignificantes, mientras que los libros que contienen cosas esenciales no los leemos más que tres o cuatro veces en toda nuestra vida.

Lo que reprocho a los diarios es obligarnos a prestar atención todos los días a cosas insignificantes mientras que, a lo largo de toda nuestra vida, sólo leemos tres o cuatro veces libros donde hay cosas esenciales.

 

Egunkariaren estekagailua goiz guziez suharki urratzen dugunaz geroz, gauzak behar litzateke orduan aldatu eta egunkarietan ezarri, nik dakita … Pascal-en Gogamenak ! (hitz hori irkaitzezko ospe batekin berexi zuen jakinduruegi itxuraren ez ukaitea gatik).

Du moment que nous déchirons fiévreusement chaque matin la bande du journal, alors on devrait changer les choses et mettre dans le journal, moi je ne sais pas, les... Pensées de Pascal ! (il détacha ce mot d’un ton d’emphase ironique pour ne pas avoir l’air pédant).

Goizero egunkariaren zehar-estalkia sukartsuki tarratatzen dugun une horretantxe, zera, gauzak aldatu eta, egunkariaren ordez, azaldu beharko litzaiguke, ez dakit nik bada… Pascalen Pentsamenduak, adibidez! (enfasi ironikozko doinu batez ahoskatu zuen hitz hau, sasi-jakintsu plantak ekiditearren).

Suppose that, every morning, when we tore the wrapper off our paper with fevered hands, a transmutation were to take place, and we were to find inside it—oh! I don't know; shall we say Pascal's Pensées?" He articulated the title with an ironic emphasis so as not to appear pedantic.

En el momento en que rompemos febrilmente todas las mañanas la faja del periódico, las cosas debían cambiarse y aparecer en el periódico, yo no sé qué, los... pensamientos de Pascal, por ejemplo .y destacó esta palabra con un tono de énfasis irónico, para no parecer pedante.;

Dado que todas las mañanas desgarramos febrilmente la faja del diario, deberían invertirse las cosas y poer en el diario , no sé, ¡los… Pensamientos de Pascal! (soltó estas palabras en un tono de énfasis irónico para no parecer pedante).

 

Eta urtean behin baizik idekitzen eztugun liburu bazter urreztatuekilakoan, gaineratu zuen gizon mundutar batzuek gauza mundutarrendako agertu nahi duten erdeinu hura erakutsiz, da irakurriko Greziako erregina Cannes-era joana dela edo Leon-go prinzesak dantzaldi bat eman duela.

Et c’est dans le volume doré sur tranches que nous n’ouvrons qu’une fois tous les dix ans, ajouta-t-il en témoignant pour les choses mondaines ce dédain qu’affectent certains hommes du monde, que nous lirions que la reine de Grèce est allée à Cannes ou que la princesse de Léon a donné un bal costumé.

Eta, alderantziz, hamar urtean behin bakarrik zabaltzen dugun liburu urreztatu ildokatuan… –erantsi zuen, gauza mundutarrekiko mundu-gizonek inkariotzen duten destaina-puntu hori erakutsiz– irakurriko genuke ezen Greziako erregina Cannesera joana dela edota Leongo printzesak mozorro-dantza eman duela.

"And then, in the gilt and tooled volumes which we open once in ten years," he went on, shewing that contempt for the things of this world which some men of the world like to affect, "we should read that the Queen of the Hellenes had arrived at Cannes, or that the Princesse de Léon had given a fancy dress ball.

y, en cambio, en esos tomos de cantos dorados que no abrimos más que cada diez años es donde debiéramos leer que la reina de Grecia ha salido para Cannes, o que la duquesa de León ha dado un baile de trajes», añadió Swann dando muestra de ese desdén por las cosas mundanas que afectan algunos hombres de mundo.

Y sería en uno de esos volúmenes de cantos dorados que sólo abrimos una vez cada diez años”, añadió poniendo de manifiesto hacia las cosas mundanas ese desdén simulado de ciertos hombres de mundo, “donde podríamos leer que la reina de Grecia ha ido a Cannes o que la princesa de Léon ha dado un baile de disfraces.

 

Horrela arau zuzena berriz ezarria lizateke. »

Comme cela la juste proportion serait rétablie. »

Horrela birdoituko litzateke bidezko proportzioa”.

In that way we should arrive at the right proportion between 'information' and 'publicity.'

[…]

Así quedaría restablecida la justa proporción”.

 

Baina arinki izanik ere bere burua gauza serios batzuez mintzatzera utzia zuela ohartuz : « Solasaldia ontsa ederra dugu, erran zuen irkaitz batekin, «mendimgain » horietara zergatik goazen eztakit », eta aitatxiren gana itzuliz : «Saint-Simonek erraiten du beraz Maulévrier-ek ukana zuela haren semer eskuaren aitzineratzeko ausartzia.

Mais regrettant de s’être laissé aller à parler même légèrement de choses sérieuses : « Nous avons une bien belle conversation, dit-il ironiquement, je ne sais pas pourquoi nous abordons ces « sommets », et se tournant vers mon grand-père : « Donc Saint-Simon raconte que Maulevrier avait eu l’audace de tendre la main à ses fils.

Baina, berehala, modu arinean bada ere gauza serioez mintzatzea bere buruari baimendu izana deitoratuz: “Hauxe bai elkarrizketa ederra daramaguna! –esan zuen ironiaz–. Ez dakit zergatik ekiten diegun honelako ‘gailurrei’ –eta gure aitonarengana jiratuz–: Bada, Saint-Simonek kontatzen du Maulévrierek bere semeei eskua luzatzeko ausardia izan zuela.

But at once regretting that he had allowed himself to speak, even in jest, of serious matters, he added ironically: "We are having a most entertaining conversation; I cannot think why we climb to these lofty summits," and then, turning to my grandfather: "Well, Saint-Simon tells how Maulevrier had had the audacity to offer his hand to his sons.

Pero lamentando haberse inclinado a hablar de cosas serias, aunque las tratara ligeramente, dijo con ironía: «Hermosa conversación tenemos; no sé por qué abordamos estas cimas», y volviéndose hacia mi abuelo: «Pues cuenta Saint-Simon que Maulevrier tuvo un día el valor de tender la mano a sus hijos.

Pero arrepentido de haberse dejado llevar y haber hablado, aunque en tono ligero, de cosas serias, añadió con ironía: “Vaya conversación la nuestra! No sé por qué abordamos esas “cimas””, y, volviéndose hacia mi abuelo: “Pues cuenta Saint-Simon que Maulévrier había tenido la audacia de tender la mano a sus hijos.

 

Badakizu, hartaz « ehoiz enuen botoila lodi hartan omore gaixto, arruntasun eta zozokieriarik baizik ikusi » dion Maulévrier hura. »

Vous savez, c’est ce Maulevrier dont il dit : « Jamais je ne vis dans cette épaisse bouteille que de l’humeur, de la grossièreté et des sottises ».

Badakizu, Maulévrier horretaz zer dioen Saint-Simonek: Inoiz ez nuen botila lodi hartan umorea, zakarkeria eta ergelkeria besterik ikusi”.

You remember how he says of Maulevrier, 'Never did I find in that coarse bottle anything but ill-humour, boorishness, and folly.'"

Ya sabe usted que de ese Maulevrier es de quien dice: «Nunca vi en esa botella ordinaria más que mal humor, grosería y estupideces.»

Ya sabe de quién hablo, del Mulévrier ese del que dice: “En esa ordinaria botella nunca vi otra cosa que malhumor, grosería y necedades”.

 

- « Lodi ala ez, osoki bertze zerbait duten botoila batzu ezagutzen ditut », erran zuen bizi-bizia Florak, nahi baitzuen baitezpada hark ere Zuan eskertu, Asti-ko arnoa biendako baitzen.

« Épaisses ou non, je connais des bouteilles où il y a tout autre chose », dit vivement Flora, qui tenait à avoir remercié Swann elle aussi, car le présent de vin d’Asti s’adressait aux deux.

“Lodi nahiz ez, ezagutzen ditut nik oso bestelako edukia daukaten botilak ere” esan zuen biziki Florak, berak ere nahi baitzuen Swann eskertu, Astiko ardoaren oparia ahizpa bientzakoa izaki.

"Coarse or not, I know bottles in which there is something very different!" said Flora briskly, feeling bound to thank Swann as well as her sister, since the present of Asti had been addressed to them both.

«Ordinarias o no, ya sé yo de botellas que tienen otra cosa», dijo vivamente Flora, que tenía interés en dar las gracias ella también a Swann, porque el regalo era para las dos.

– Ordinarias o no, conozco botellas que contienen algo muy distinto” dijo vivamente Flora, que también quería dar las gracias a Swann, porque el regalo de vino de Asti iba dirigido a las dos.

 

Zelina hasi zen irriz.

Céline se mit à rire.

Célinek barreari ekin zion.

Céline began to laugh.

Celina se echó a reír.

Céline se echó a reir.

 

Zuanek ustegabetua berriz egin zuen : « Eztakit jakingabea zenez ala sarea, izkiriatzen du Saint-Simon-ek, eskua ene haurrer eman nahi ukan zuen.

Swann interloqué reprit : « Je ne sais si ce fut ignorance ou panneau, écrit Saint-Simon, il voulut donner la main à mes enfants. Je m’en aperçus assez tôt pour l’en empêcher. »

Swannek, mintzo-tarteka, jarraitu zuen: “Ez dakit ezjakintasuna izan ote zen edo itxurakeria, idatzia du Saint-Simonek, eskua eman nahi izan zien nire haurrei.

Swann was puzzled, but went on: "'I cannot say whether it was his ignorance or a trap,' writes Saint-Simon; 'he wished to give his hand to my children.

Swann, desconcertado, prosiguió: «Yo no sé si fue por pasarse de tonto o por pasarse de listo, escribe Saint-Simon, que quiso dar la mano a mis hijos.

Swann, desconcertado, prosiguió: ““No sé si fue ignorancia o añagaza”, escribe Saint-Simon, “pero quiso dar la mano a mis hijos. Me di cuenta demasiado tarde par impedírselo””.

 

Hartara ez uzteko aski goiz ohartu nintzan. »

Je m’en aperçus assez tôt pour l’en empêcher. »

Aski garaiz ohartu nintzen, ordea, eragotzi ahal izateko.”

I noticed it in time to prevent him.'"

Lo noté lo bastante a tiempo para impedírselo»

Me di cuenta demasiado tarde para impedírselo».

 

Aitatxi jadanik gogoerautzian zen « jakingabea ala sarea » hitzez, baina Zelina Andereñoa, haren baitan Saint-Simon-en izenak – « literaturagile » bat – ezpaitzuen entzuteko ahala osoki lokhartzera utzia, sumintzera zoan jadanik : « Nola ? Hori miresten duzu ?

Mon grand-père s’extasiait déjà sur « ignorance ou panneau », mais Mlle Céline, chez qui le nom de Saint-Simon, – un littérateur, – avait empêché l’anesthésie complète des facultés auditives, s’indignait déjà : « Comment ? vous admirez cela ?

Aitona jadanik miraz liluratua zen “ezjakintasuna edo itxurakeria” delako hartaz, baina Céline andereñoa, berriz, harengan Saint-Simonen izenak –literato bat– entzumenaren erabateko anestesiatik iratzarria baitzuen, haserre: “Nola? Hori miresgarria iruditzen zaizue?

My grandfather was already in ecstasies over "ignorance or a trap," but Miss Céline—the name of Saint-Simon, a 'man of letters,' having arrested the complete paralysis of her sense of hearing—had grown angry.

Mi abuelo ya se estaba extasiando ante la locución; pero la señorita Celina, en cuya persona el nombre de Saint-Simon, un literato, había impedido la anestesia total de las facultades auditivas, se indignó: «¿ Cómo? ¿Y admira usted eso?

Mi abuelo empezaba a extasiarse con lo de “ignorancia o añagaza”, pero Mlle. Céline, a quien el nombre de Saint-Simon – un literato – había impedido la anestesia completa de sus facultades auditivas, se mostró indignada: “¡Cómo! ¿Admira uste un comportamiento semejante?

 

Ha bada ! pollit da !

Eh bien ! c’est du joli !

Ene bada! Polita bai, bada.

Well, it is clever enough!

Pues sí que tiene gracia.

¡Pues sí que está bien!

 

Baina zer erran nahi ahal du horrek ; gizon bat eztea bertze bat bezainbat ?

Mais qu’est-ce que cela peut vouloir dire ; est-ce qu’un homme n’est pas autant qu’un autre ?

Baina zer esan nahi lezake horrek; gizaki bat ez ote da, bada, beste edozein gizaki adinakoa?

But what is the point of it? Does he mean that one man isn't as good as another?

¿Qué quiere decir eso? ¿Es que un hombre no vale lo mismo que otro?

Pero ¿qué es lo que quiere decir? ¿Novale tanto un hombre como otro?

 

Zer egiten ahal du izan dadin duke ala karrosazain, adimendua eta bihotza baldin baditu ?

Qu’est ce que cela peut faire qu’il soit duc ou cocher s’il a de l’intelligence et du coeur ?

Zer axola du duke edo gurdizain izateak, adimenik eta bihotzik izanez gero?

What difference can it make whether he is a duke or a groom so long as he is intelligent and good?

¿Qué más da que sea duque o cochero si es listo y bueno?

¿Qué puede importar que sea duque o cochero si posee inteligencia y corazón?

 

Haurren hazteko molde ederra zuen, zure Saint-Simon-ek, ezpaldin bazauen jende zuzen guzier eskua eman zezaten erraiten.

Il avait une belle manière d’élever ses enfants, votre Saint-Simon, s’il ne leur disait pas de donner la main à tous les honnêtes gens.

Bere haurrak hezteko manera ederra, horratik, zuen Saint Simon horrena, ez bazien erakusten pertsona zintzo guztiei eman behar zaiela eskua.

He had a fine way of bringing up his children, your Saint-Simon, if he didn't teach them to shake hands with all honest men.

Buena manera tenía de educar a sus hijos su Saint-Simon de usted, si no los enseñaba a dar la mano a todas las personas honradas.

¡Bonitas maneras tenía su saint-Simon de educar a sus hijos, si no les ensañaba a dar la mano a las personas honradas!

 

Baina hastiagarri da, xoil-xoilki.

Mais c’est abominable, tout simplement.

Nardagarria da, horratx.

Really and truly, it's abominable.

Es sencillamente odioso.

Es sencillamente abominable.

 

Eta horren aiphatzera ausartzen zira ? »

Et vous osez citer cela ? »

Nolatan goraipa dezakezue halakorik?”

And you dare to quote it!"

Y se atreve usted a citar eso».

¿Y se atreve a citar eso?”

 

Eta aitatxik dolutua, sendi baitzuen, eragozpen horren aitzinean, Zuani jostatuko zuten ixtorio batzuen erranarazteko ezina, bazion ahapetik amari : «Orhoit-araz ezatazu bada ikasi dautazun neurtitza ordu horietan arintzen bainau.

Et mon grand-père navré, sentant l’impossibilité, devant cette obstruction, de chercher à faire raconter à Swann, les histoires qui l’eussent amusé disait à voix basse à maman : «Rappelle-moi donc le vers que tu m’as appris et qui me soulage tant dans ces moments-là.

Eta aitonak, atsekabeturik, eragozpen hura zela-eta Swanni berak gogoko zituzkeèn istorioak ezin kontaraziko zizkiola sumatuz, ahapeka amari: “Oroitaraz iezadan bertso hura, hik erakutsia, honelako momentuetan hainbeste kontsolatzen nauena, nola zen…

And my grandfather, utterly depressed, realising how futile it would be for him, against this opposition, to attempt to get Swann to tell him the stories which would have amused him, murmured to my mother: "Just tell me again that line of yours which always comforts me so much on these occasions.

Y mi abuelo, afligido, y comprendiendo ante esta obstrucción la imposibilidad de intentar que Swann le contara aquellas anécdotas que tanto le hubieran divertido, decía en voz baja a mamá: «Recuérdame ese verso que me enseñaste y que me consuela tanto en estos momentos.

Y el abuelo, desconsolado, comprendiendo la imposibilidad, ante semejante obstrucción, de lograr que swann le contase las historias que le hubiesen divertido, le decía en voz baja a mamá: “Recuérdame el verso que me enseñaste y que tanto e consuela en momentos como éstos.

 

Ha ! ba : « Jauna, zenbat bertute daukuzun hastia-arazten ! »

Ah ! oui : « Seigneur, que de vertus vous nous faites haïr ! »

A, bai: Jauna, zenbat bertute gorrotarazten dizkiguzun!

Oh, yes: What virtues, Lord, Thou makest us abhor!

¡Ah!, sí: Señor, cuántas virtudes nos has hecho tú odiosas.

¡Ah, sí: “Señor cuántas virtudes nos hacéis odiar!”

 

Ha ! zein ontsa den ! »

Ah ! comme c’est bien ! »

Ai ene, zeinen egokia den!”

Good, that is, very good."

¡Qué bien está eso!

¡Ah, qué exacto es!”

 

Aitaxik Zuani hitzlari hortaz galde bat egina ukan zuen orduko amatxiren ahizpa batek, haren beharrietan galde horrek jo baitzuen ixil oso baina behargabeko eta moztea ikustatezkoa zen batek bezala, hel egin zaukon bertzeari : « Asma ezan, Zelina, errientsa zuediar gazte baten ezagutza egin dinatala hark emanik baitazkinat iphar herrietako kooperatibez xehetasun ezin ohargarriago batzu. Beharko din arrats batez auhariz hunara jin. – Uste dinat ! ihardetsi zuen Flora ahizpak, baina eztinat ere dembora galdu. Vinteuil Jaunaren etxean aurkitu dinat, Maubant biziki ontsa ezagutzen duen jakintsun zahar bat, Maubant-ek argitu baitauko xehetasun handienekin antzokiko jokaldi bat nola duen ontzen. Ezin ohargarriago dun. Vinteuil jaunaren auzoa, batere enakinan ; eta biziki gixakoa. – Auzo gixakoak dituena ezta bakarrik Vinteuil Jauna», egin zuen Zelina izabak, herabeak azkartzen zuen mintzo batekin, eta aitzinetik gogoetatzeak falsutzen, Zuani behako errannahizkoa uste zuen bat igortzen zaukon batean. Aldi berean Flora izabak ihardespen hori Asti-ko arnoaz Zelinaren eskerra zela hartua baitzuen, so egiten zaukon ere Zuani esker onez eta irkaitzez nahasia zen itxura batekin, ala ahizparen izpiritu jokoaren xoilki azpimarratzeko, ala hori eman-arazirik Zuanez jelos baitzen, ala huntaz trufatu gabe egon ezpaitzaitekeen salatua zela uste zuelakotz. « Jaun hura auhaltzera ukan daitekeela uste dut, jarraiki zuen Florak ; Maubant-era edo Materna Anderera emaiten denean, orenak artzen da gelditu gabe. – Ezin goxagarriago dateke », egin zuen hasperenez aitatxik, haren baitan naturak zorigaitzez hutsegina baitzuen kooperatiba zuediarrer gartsuki behatzeko ahalaren ezartzea, amatxiren ahizpen baitan bakoitzak, gozo zerbait edireitekotz, Molé-ko edo Parisko kondearen barne-biziko ixtorioari gaineratu behar daukon gatz pikorñoaren emaitea ahatzia zuen bezain osoki. « Oizu, erran zaukon Zuanek aitatxiri, erranen dautzutanak badu galdegiten duzunarekin iduri duen baino ikusteko gehiago, ezen gauzak eztira gai batzuetan handizki aldatu. Goizean berrirakurtzen nuen Saint-Simon-etan jostatuko zinduen zerbait. Espainiako embaxadaz den zatian da; ezta hoberenetarik, egunkari bat baizik ez, baina bederen miragarriki izkiriatu egunkari bat, horrek baitagi jadanik goiz et’ arrats irakurtzera bortxatuak girela uste dugun egunkari nardagarriekin lehenbiziko ezperdintasun bat. – Eniz zure aburuko, egunkarien irakurtzea ontsa gozagarri iduritzen zatan egunak badira… » hautsi zuen Flora izabak, Figaro-an Zuanen Corot-az erranaldia irakurria zuela erakusteko. «Ohargarri zazkigun gauza edo jendez ari direnean ! » gaineratu zuen izaba Zelinak. « Eztut hori ezesten, zuen ihardetsi Zuanek ustegabetua. Egunkarier badagietan erasia, egun oroz gauza ezteus batzuer oharr-araztea da, bizian bizpahirur aldiz ditugularik gauza baitezpadakoak dituzten liburuak irakurtzen. Egunkariaren estekagailua goiz guziez suharki urratzen dugunaz geroz, gauzak behar litzateke orduan aldatu eta egunkarietan ezarri, nik dakita … Pascal-en Gogamenak ! (hitz hori irkaitzezko ospe batekin berexi zuen jakinduruegi itxuraren ez ukaitea gatik). Eta urtean behin baizik idekitzen eztugun liburu bazter urreztatuekilakoan, gaineratu zuen gizon mundutar batzuek gauza mundutarrendako agertu nahi duten erdeinu hura erakutsiz, da irakurriko Greziako erregina Cannes-era joana dela edo Leon-go prinzesak dantzaldi bat eman duela. Horrela arau zuzena berriz ezarria lizateke.» Baina arinki izanik ere bere burua gauza serios batzuez mintzatzera utzia zuela ohartuz : « Solasaldia ontsa ederra dugu, erran zuen irkaitz batekin, « mendi gain » horietara zergatik goazen eztakit », eta aitatxiren gana itzuliz : « Saint-Simonek erraiten du beraz Maulévrier-ek ukana zuela haren semer eskuaren aitzineratzeko ausartzia. Badakizu, hartaz « ehoiz enuen botoila lodi hartan omore gaixto, arruntasun eta zozokieriarik baizik ikusi » dion Maulévrier hura. » - « Lodi ala ez, osoki bertze zerbait duten botoila batzu ezagutzen ditut », erran zuen bizi-bizia Florak, nahi baitzuen baitezpada hark ere Zuan eskertu, Asti-ko arnoa biendako baitzen. Zelina hasi zen irriz. Zuanek ustegabetua berriz egin zuen : « Eztakit jakingabea zenez ala sarea, izkiriatzen du Saint-Simon-ek, eskua ene haurrer eman nahi ukan zuen. Hartara ez uzteko aski goiz ohartu nintzan. » Aitatxi jadanik gogoerautzian zen « jaikingabea ala sarea » hitzez, baina Zelina Andereñoa, haren baitan Saint-Simon-en izenak – « literaturagile » bat – ezpaitzuen entzuteko ahala osoki lokhartzera utzia, sumintzera zoan jadanik : « Nola ? Hori miresten duzu ? Ha bada ! pollit da ! Baina zer erran nahi ahal du horrek ; gizon bat eztea bertze bat bezainbat ? Zer egiten ahal du izan dadin duke ala karrosazain, adimendua eta bihotza baldin baditu ? Haurren hazteko molde ederra zuen, zure Saint-Simon-ek, ezpaldin bazauen jende zuzen guzier eskua eman zezaten erraiten. Baina hastiagarri da, xoil-xoilki. Eta horren aiphatzera ausartzen zira? » Eta aitatxik dolutua, sendi baitzuen, eragozpen horren aitzinean, Zuani jostatuko zuten ixtorio batzuen erranarazteko ezina, bazion ahapetik amari : « Orhoit-araz ezatazu bada ikasi dautazun neurtitza ordu horietan arintzen bainau. Ha ! ba : « Jauna, zenbat bertute daukuzun hastia-arazten ! » Ha ! zein ontsa den ! »
À peine mon grand-père eut-il posé à Swann une question relative à cet orateur qu’une des soeurs de ma grand-mère aux oreilles de qui cette question résonna comme un silence profond mais intempestif et qu’il était poli de rompre, interpella l’autre : « Imagine-toi, Céline, que j’ai fait la connaissance d’une jeune institutrice suédoise qui m’a donné sur les coopératives dans les pays scandinaves des détails tout ce qu’il y a de plus intéressants. Il faudra qu’elle vienne dîner ici un soir. » « Je crois bien ! répondit sa soeur Flora, mais je n’ai pas perdu mon temps non plus. J’ai rencontré chez M. Vinteuil un vieux savant qui connaît beaucoup Maubant, et à qui Maubant a expliqué dans le plus grand détail comment il s’y prend pour composer un rôle. C’est tout ce qu’il y a de plus intéressant. C’est un voisin de M. Vinteuil, je n’en savais rien ; et il est très aimable. » « Il n’y a pas que M. Vinteuil qui ait des voisins aimables », s’écria ma tante Céline d’une voix que la timidité rendait forte et la préméditation, factice, tout en jetant sur Swann ce qu’elle appelait un regard significatif. En même temps ma tante Flora qui avait compris que cette phrase était le remerciement de Céline pour le vin d’Asti, regardait également Swann avec un air mêlé de congratulation et d’ironie, soit simplement pour souligner le trait d’esprit de sa soeur, soit qu’elle enviât Swann de l’avoir inspiré, soit qu’elle ne pût s’empêcher de se moquer de lui parce qu’elle le croyait sur la sellette. « Je crois qu’on pourra réussir à avoir ce monsieur à dîner, continua Flora ; quand on le met sur Maubant ou sur Mme Materna, il parle des heures sans s’arrêter.» « Ce doit être délicieux », soupira mon grand-père dans l’esprit de qui la nature avait malheureusement aussi complètement omis d’inclure la possibilité de s’intéresser passionnément aux coopératives suédoises ou à la composition des rôles de Maubant, qu’elle avait oublié de fournir celui des soeurs de ma grand-mère du petit grain de sel qu’il faut ajouter soi-même pour y trouver quelque saveur, à un récit sur la vie intime de Molé ou du comte de Paris. « Tenez, dit Swann à mon grand-père, ce que je vais vous dire a plus de rapports que cela n’en a l’air avec ce que vous me demandiez, car sur certains points les choses n’ont pas énormément changé. Je relisais ce matin dans Saint-Simon quelque chose qui vous aurait amusé. C’est dans le volume sur son ambassade d’Espagne ; ce n’est pas un des meilleurs, ce n’est guère qu’un journal, mais du moins un journal merveilleusement écrit, ce qui fait déjà une première différence avec les assommants journaux que nous nous croyons obligés de lire matin et soir ». « Je ne suis pas de votre avis, il y a des jours où la lecture des journaux me semble fort agréable... », interrompit ma tante Flora, pour montrer qu’elle avait lu la phrase sur le Corot de Swann dans le Figaro. « Quand ils parlent de choses ou de gens qui nous intéressent ! » enchérit ma tante Céline. « Je ne dis pas non, répondit Swann étonné. Ce que je reproche aux journaux c’est de nous faire faire attention tous les jours à des choses insignifiantes tandis que nous lisons trois ou quatre fois dans notre vie les livres où il y a des choses essentielles. Du moment que nous déchirons fiévreusement chaque matin la bande du journal, alors on devrait changer les choses et mettre dans le journal, moi je ne sais pas, les... Pensées de Pascal ! (il détacha ce mot d’un ton d’emphase ironique pour ne pas avoir l’air pédant). Et c’est dans le volume doré sur tranches que nous n’ouvrons qu’une fois tous les dix ans, ajouta-t-il en témoignant pour les choses mondaines ce dédain qu’affectent certains hommes du monde, que nous lirions que la reine de Grèce est allée à Cannes ou que la princesse de Léon a donné un bal costumé. Comme cela la juste proportion serait rétablie. » Mais regrettant de s’être laissé aller à parler même légèrement de choses sérieuses : « Nous avons une bien belle conversation, dit-il ironiquement, je ne sais pas pourquoi nous abordons ces « sommets », et se tournant vers mon grand-père : « Donc Saint-Simon raconte que Maulevrier avait eu l’audace de tendre la main à ses fils. Vous savez, c’est ce Maulevrier dont il dit : « Jamais je ne vis dans cette épaisse bouteille que de l’humeur, de la grossièreté et des sottises ». « Épaisses ou non, je connais des bouteilles où il y a tout autre chose », dit vivement Flora, qui tenait à avoir remercié Swann elle aussi, car le présent de vin d’Asti s’adressait aux deux. Céline se mit à rire. Swann interloqué reprit : « Je ne sais si ce fut ignorance ou panneau, écrit Saint-Simon, il voulut donner la main à mes enfants. Je m’en aperçus assez tôt pour l’en empêcher. » Mon grand-père s’extasiait déjà sur « ignorance ou panneau », mais Mlle Céline, chez qui le nom de Saint-Simon, – un littérateur, – avait empêché l’anesthésie complète des facultés auditives, s’indignait déjà : «Comment ? vous admirez cela ? Eh bien ! c’est du joli ! Mais qu’est-ce que cela peut vouloir dire ; est-ce qu’un homme n’est pas autant qu’un autre ? Qu’estceque cela peut faire qu’il soit duc ou cocher s’il a de l’intelligence et du coeur ? Il avait une belle manière d’élever ses enfants, votre Saint-Simon, s’il ne leur disait pas de donner la main à tous les honnêtes gens. Mais c’est abominable, tout simplement. Et vous osez citer cela ? » Et mon grand-père navré, sentant l’impossibilité, devant cette obstruction, de chercher à faire raconter à Swann, les histoires qui l’eussent amusé disait à voix basse à maman : « Rappelle-moi donc le vers que tu m’as appris et qui me soulage tant dans ces moments-là. Ah ! oui : « Seigneur, que de vertus vous nous faites haïr ! » Ah ! comme c’est bien ! »
Aitonak Swanni oratore hari buruzko galdera egin orduko, amonaren ahizpetariko bat, zeinaren belarrietan nonbait galdera hark isiltasun sakon baina destenoretsu baten gisa durunditua baitzuen eta, beraz, hura hausteari gizalegezko iritzia baitzion, honela zuzendu zitzaion besteari: “Pentsa ezan, Céline, andereño irakasle suediar gazte bat ezagutu dinat, direnik eta xehetasunik interesgarrienak eman dizkidana eskandinaviar herrialdeetako kooperatibei buruz. Egunen batean etorri beharko liken, bada, gurera afaltzera”. “Bai horixe! –erantzun zuen Flora* ahizpak–, baina nik ere ez dinat denbora alferrik galdu. M. Vinteuil-enean jakintsu zahar bat kausitu dinat, Maubant oso ongi ezagutzen duena, eta Maubantek berak azaldu diona xehetasun guztiekin nola moldatzen den antzezlari-rol bat konposatzeko. Pentsa, gauza interesgarriagorik nekez. M. Vinteuilen bizilagun bat dun, eta horra, nik jakin ez; oso dun atsegina”. “M. Vinteuilek, izan ere, bizilagun atseginak ditin, baina ez dun bakarra” osteratu zion izeba Célinek, herabetasunak indartsu eta maltzurtasunak nabarmen bihurtzen zuèn ahots batekin, berak begirada esanguratsu ohi zeritzenetako bat Swanni zuzenduz. Berehala igarri zion Florak esaldi hura zela Célinek Swanni Astiko ardoarengatik eskerrak emateko aukeratua zuèn modua, eta orduan berak ere so egin zion Swanni, eskerronez eta ironiaz nahasiriko aire batez, beharbada bere ahizparen zirtoa azpimarratuz besterik gabe, edo beharbada zirto huraxe sorrarazia zuelako Swannenganako bekaizgo-puntu batez, edo beharbada Swann kinka larrian jarria zutelakoan berataz trufatzeko gogoari ezin itzuriz. “Nik uste dinat lortuko dugula jaun hori afaltzera ekartzea –jarraitu zuen Florak–. Maubant edo Mme. Materna aipatu orduko, orduak eta orduak ematen ditin haiei buruz hizketan”. “Gozamena izango da, dudarik gabe” hasperendu zen aitona, zeinaren izpirituan naturak zoritxarrez hain ahantzia baitzuen kooperatiba suediarrekiko edo Maubant-en rolen konposizioarekiko interes grinatsua ereitea, nola baitzuen berebat ahantzia amonaren bi ahizpen izpirituak gatz-garautxo banaz ontzea, hain ezinbestekoa, ordea, eta hain norberak erantsi beharrekoa, Moléren edo Parisko kondearen bizitza intimoari buruzko kontakizun bati den mendren zaporerik idokiko bazaio. “Adi, arren –Swann aitonari mintzo–, esatera noakizunak dirudien baino zerikusi handiagoa baitu arestian galdetu didazunarekin, zenbait puntutan gauzak ez baitira ezer askorik aldatu. Gaur goizean Saint-Simonen gauza bat berrirakurri dut, atsegin izango zenukeena inondik ere. Espainiako bere enbaxadore-garaiari buruzko ihekian dago; ez da noski haren onenetarik, egunkari bat besterik ez da ia, baina egunkari zoragarriki idatzia nolanahi ere, eta hori bera, besterik gabe, alde handia da, gero, goizero eta arratsero irakurtzera beharturik gaudela uste izaten dugun egunkari nekoso horien guztien aldean”. “Ez nauzu iritzi berekoa, zenbait egunetan oso atsegina gertatzen zait niri egunkarien irakurketa…” eten zuen izeba Florak, Le Figaro-n Swannen Corot-i buruzko esaldia berak behintzat irakurria zuela aditzera eman nahirik nonbait. “Interesatzen zaizkigun gauzez edo pertsonez mintzo direnean!” erantsi zuen izeba Célinek. “Ez diot ezetzik –erantzun zuen Swannek harriturik–. Nik egunkariei jaukitzen diedana, ordea, zera da, egunero gauza hutsaletara desbideratzen digutela arreta, eta, bitartean, benetako gauza mamitsuez mintzo diren liburuak hiruzpalau aldiz bakarrik irakurtzen ditugula geure bizitzan barrena. Goizero egunkariaren zehar-estalkia sukartsuki tarratatzen dugun une horretantxe, zera, gauzak aldatu eta, egunkariaren ordez, azaldu beharko litzaiguke, ez dakit nik bada… Pascalen Pentsamenduak, adibidez! (enfasi ironikozko doinu batez ahoskatu zuen hitz hau, sasi-jakintsu plantak ekiditearren). Eta, alderantziz, hamar urtean behin bakarrik zabaltzen dugun liburu urreztatu ildokatuan… –erantsi zuen, gauza mundutarrekiko mundu-gizonek inkariotzen duten destaina-puntu hori erakutsiz– irakurriko genuke ezen Greziako erregina Cannesera joana dela edota Leongo printzesak mozorro-dantza eman duela. Horrela birdoituko litzateke bidezko proportzioa”. Baina, berehala, modu arinean bada ere gauza serioez mintzatzea bere buruari baimendu izana deitoratuz: “Hauxe bai elkarrizketa ederra daramaguna! –esan zuen ironiaz–. Ez dakit zergatik ekiten diegun honelako ‘gailurrei’ –eta gure aitonarengana jiratuz–: Bada, Saint-Simonek kontatzen du Maulévrierek bere semeei eskua luzatzeko ausardia izan zuela. Badakizu, Maulévrier horretaz zer dioen Saint-Simonek: Inoiz ez nuen botila lodi hartan umorea, zakarkeria eta ergelkeria besterik ikusi”. “Lodi nahiz ez, ezagutzen ditut nik oso bestelako edukia daukaten botilak ere” esan zuen biziki Florak, berak ere nahi baitzuen Swann eskertu, Astiko ardoaren oparia ahizpa bientzakoa izaki. Célinek barreari ekin zion. Swannek, mintzo-tarteka, jarraitu zuen: “Ez dakit ezjakintasuna izan ote zen edo itxurakeria, idatzia du Saint-Simonek, eskua eman nahi izan zien nire haurrei. Aski garaiz ohartu nintzen, ordea, eragotzi ahal izateko.” Aitona jadanik miraz liluratua zen “ezjakintasuna edo itxurakeria” delako hartaz, baina Céline andereñoa, berriz, harengan Saint-Simonen izenak –literato bat– entzumenaren erabateko anestesiatik iratzarria baitzuen, haserre: “Nola? Hori miresgarria iruditzen zaizue? Ene bada! Polita bai,bada. Baina zer esan nahi lezake horrek; gizaki bat ez ote da, bada, beste edozein gizaki adinakoa? Zer axola du duke edo gurdizain izateak, adimenik eta bihotzik izanez gero? Bere haurrakhezteko manera ederra, horratik, zuen Saint Simon horrena, ez bazien erakusten pertsona zintzo guztiei eman behar zaiela eskua. Nardagarria da, horratx. Nolatan goraipa dezakezue halakorik?” Eta aitonak, atsekabeturik, eragozpen hura zela-eta Swanni berakgogoko zituzkeèn istorioak ezin kontaraziko zizkiola sumatuz, ahapeka amari: “Oroitaraz iezadan bertso hura, hik erakutsia, honelako momentuetan hainbeste kontsolatzen nauena, nola zen… A, bai: Jauna, zenbat bertute gorrotarazten dizkiguzun27! Ai ene, zeinen egokia den!”
Hardly had my grandfather begun to question Swann about that orator when one of my grandmother's sisters, in whose ears the question echoed like a solemn but untimely silence which her natural politeness bade her interrupt, addressed the other with: "Just fancy, Flora, I met a young Swedish governess to-day who told me some most interesting things about the co-operative movement in Scandinavia. We really must have her to dine here one evening." "To be sure!" said her sister Flora, "but I haven't wasted my time either. I met such a clever old gentleman at M. Vinteuil's who knows Maubant quite well, and Maubant has told him every little thing about how he gets up his parts. It is the most interesting thing I ever heard. He is a neighbour of M. Vinteuil's, and I never knew; and he is so nice besides." "M. Vinteuil is not the only one who has nice neighbours," cried my aunt Céline in a voice which seemed loud because she was so timid, and seemed forced because she had been planning the little speech for so long; darting, as she spoke, what she called a 'significant glance' at Swann. And my aunt Flora, who realised that this veiled utterance was Céline's way of thanking Swann intelligibly for the Asti, looked at him with a blend of congratulation and irony, either just, because she wished to underline her sister's little epigram, or because she envied Swann his having inspired it, or merely because she imagined that he was embarrassed, and could not help having a little fun at his expense. "I think it would be worth while," Flora went on, "to have this old gentleman to dinner. When you get him upon Maubant or Mme. Materna he will talk for hours on end." "That must be delightful," sighed my grandfather, in whose mind nature had unfortunately forgotten to include any capacity whatsoever for becoming passionately interested in the co-operative movement among the ladies of Sweden or in the methods employed by Maubant to get up his parts, just as it had forgotten to endow my grandmother's two sisters with a grain of that precious salt which one has oneself to 'add to taste' in order to extract any savour from a narrative of the private life of Mole or of the Comte de Paris. "I say!" exclaimed Swann to my grandfather, "what I was going to tell you has more to do than you might think with what you were asking me just now, for in some respects there has been very little change. I came across a passage in Saint-Simon this morning which would have amused you. It is in the volume which covers his mission to Spain; not one of the best, little more in fact than a journal, but at least it is a journal wonderfully well written, which fairly distinguishes it from the devastating journalism that we feel bound to read in these days, morning, noon and night." "I do not agree with you: there are some days when I find reading the papers very pleasant indeed!" my aunt Flora broke in, to show Swann that she had read the note about his Corot in the Figaro. "Yes," aunt Céline went one better. "When they write about things or people in whom we are interested." "I don't deny it," answered Swann in some bewilderment. "The fault I find with our journalism is that it forces us to take an interest in some fresh triviality or other every day, whereas only three or four books in a lifetime give us anything that is of real importance. Suppose that, every morning, when we tore the wrapper off our paper with fevered hands, a transmutation were to take place, and we were to find inside it—oh! I don't know; shall we say Pascal's Pensées?" He articulated the title with an ironic emphasis so as not to appear pedantic. "And then, in the gilt and tooled volumes which we open once in ten years," he went on, shewing that contempt for the things of this world which some men of the world like to affect, "we should read that the Queen of the Hellenes had arrived at Cannes, or that the Princesse de Léon had given a fancy dress ball. In that way we should arrive at the right proportion between 'information' and 'publicity.'" But at once regretting that he had allowed himself to speak, even in jest, of serious matters, he added ironically: "We are having a most entertaining conversation; I cannot think why we climb to these lofty summits," and then, turning to my grandfather: "Well, Saint-Simon tells how Maulevrier had had the audacity to offer his hand to his sons. You remember how he says of Maulevrier, 'Never did I find in that coarse bottle anything but ill-humour, boorishness, and folly.'" "Coarse or not, I know bottles in which there is something very different!" said Flora briskly, feeling bound to thank Swann as well as her sister, since the present of Asti had been addressed to them both. Céline began to laugh. Swann was puzzled, but went on: "'I cannot say whether it was his ignorance or a trap,' writes Saint-Simon; 'he wished to give his hand to my children. I noticed it in time to prevent him.'" My grandfather was already in ecstasies over "ignorance or a trap," but Miss Céline—the name of Saint-Simon, a 'man of letters,' having arrested the complete paralysis of her sense of hearing—had grown angry. "What! You admire that, do you? Well, it is clever enough! But what is the point of it? Does he mean that one man isn't as good as another? What difference can it make whether he is a duke or a groom so long as he is intelligent and good? He had a fine way of bringing up his children, your Saint-Simon, if he didn't teach them to shake hands with all honest men. Really and truly, it's abominable. And you dare to quote it!" And my grandfather, utterly depressed, realising how futile it would be for him, against this opposition, to attempt to get Swann to tell him the stories which would have amused him, murmured to my mother: "Just tell me again that line of yours which always comforts me so much on these occasions. Oh, yes: What virtues, Lord, Thou makest us abhor! Good, that is, very good."
Apenas hubo mi abuelo hecho a Swann una pregunta relativa a aquel orador, cuando una de las hermanas de mi abuela, en cuyos oídos resonara la pregunta como una pausa profunda, pero intempestiva, y que sería cortés romper, dijo, dirigiéndose a la otra: «Sabes; Celina, he conocido a una maestra joven, de Suecia, que me ha contado detalles interesantísimos sobre las cooperativas en los países escandinavos. Habrá que invitarla una noche». «Ya lo creo, contestó su hermana Flora; pero yo tampoco he perdido el tiempo. Me he encontrado en casa del señor Vinteuil con un sabio muy viejo que conoce mucho a Maubant, el cual le ha explicado muy detalladamente lo que hace para preparar sus pape-Íes. Es interesantísimo. Es vecino del señor Vinteuil, yo no lo sabía; un hombre muy amable.» «No es sólo el señor Vinteuil el que tiene vecinos amables», exclamó mi tía Celina con voz que era fuerte, a causa de la timidez, y ficticia, a causa de la premeditación, lanzando a Swann lo que ella llamaba una mirada significativa. Al mismo tiempo, mi tía Flora, que comprendió que la frase era el modo de dar las gracias por el vino de Asti, miró también a Swann con un tanto de congratulación y otro tanto de ironía, ya fuera para subrayar el rasgo de ingenio de su hermana, ya porque envidiara a Swann el haberlo inspirado, ya porque no pudiera por menos de burlarse de él porque le creía puesto en un brete. «Me parece que podremos lograr que venga a cenar una noche .siguió Flora.; cuando se le da cuerda acerca de Maubant o de la Materna se está hablando horas y horas.» «Debe de ser delicioso», dijo mi abuelo suspirando; porque la naturaleza se había olvidado de poner en su alma la posibilidad de interesarse apasionadamente por las cooperativas suecas o la preparación de los papeles de Maubant, tan completamente como se olvidó de proporcionar a las hermanas de mi abuela ese granito de sal que tiene que poner uno mismo, para encontrarle sabor a un relato acerca de la vida íntima de Mole o del conde de París. «Pues, mire usted .dijo Swann a mi abuelo.: lo que le voy a decir tiene más relación de lo que parece con lo que me preguntaba usted, porque en algunos respectos las cosas no han cambiado mucho. Estaba yo esta mañana releyendo en Saint-Simon una cosa que le hubiera a usted divertido. Es el tomo que trata de cuando fue de embajador a España; no es uno de los mejores, no es casi más que un diario, pero por lo menos es un diario maravillosamente escrito, lo cual empieza ya a diferenciarle de esos cargantes diarios que nos creemos en la obligación de leer ahora por la mañana y por la noche.» «No soy yo de esa opinión: hay días en que la lectura de los diarios me parece muy agradable...», interrumpió mi tía Flora para hacer ver que había leído en El Fígaro la frase relativa al Corot de Swann. «Sí, cuando hablan de cosas o de personas que nos interesan», realzó mi tía Celina. «No digo que no, replicó Swann un poco sorprendido. Lo que a mí me parece mal en los periódicos es que soliciten todos los días nuestra atención para cosas insignificantes, mientras que los libros que contienen cosas esenciales no los leemos más que tres o cuatro veces en toda nuestra vida. En el momento en que rompemos febrilmente todas las mañanas la faja del periódico, las cosas debían cambiarse y aparecer en el periódico, yo no sé qué, los... pensamientos de Pascal, por ejemplo .y destacó esta palabra con un tono de énfasis irónico, para no parecer pe- dante.; y, en cambio, en esos tomos de cantos dorados que no abrimos más que cada diez años es donde debiéramos leer que la reina de Grecia ha salido para Cannes, o que la duquesa de León ha dado un baile de trajes», añadió Swann dando muestra de ese desdén por las cosas mundanas que afectan algunos hombres de mundo. Pero lamentando haberse inclinado a hablar de cosas serias, aunque las tratara ligeramente, dijo con ironía: «Hermosa conversación tenemos; no sé por qué abordamos estas cimas», y volviéndose hacia mi abuelo: «Pues cuenta Saint-Simon que Maulevrier tuvo un día el valor de tender la mano a sus hijos. Ya sabe usted que de ese Maulevrier es de quien dice: «Nunca vi en esa botella ordinaria más que mal humor, grosería y estupideces.» «Ordinarias o no, ya sé yo de botellas que tienen otra cosa», dijo vivamente Flora, que tenía interés en dar las gracias ella también a Swann, porque el regalo era para las dos. Celina se echó a reír. Swann, desconcertado, prosiguió: «Yo no sé si fue por pasarse de tonto o por pasarse de listo, escribe Saint-Simon. que quiso dar la mano a mis hijos. Lo noté lo bastante a tiempo para impedírselo». Mi abuelo ya se estaba extasiando ante la locución; pero la señorita Celina, en cuya persona el nombre de Saint-Simon, un literato, había impedido la anestesia total de las facultades auditivas, se indignó: «¿ Cómo? ¿Y admira usted eso? Pues sí que tiene gracia. ¿Qué quiere decir eso? ¿Es que un hombre no vale lo mismo que otro? ¿Qué más da que sea duque o cochero si es listo y bueno? Buena manera tenía de educar a sus hijos su Saint-Simon de usted, si no los enseñaba a dar la mano a todas las personas honradas. Es sencillamente odioso. Y se atreve usted a citar eso». Y mi abuelo, afligido, y comprendiendo ante esta obstrucción la imposibilidad de intentar que Swann le contara aquellas anécdotas que tanto le hubieran divertido, decía en voz baja a mamá: «Recuérdame ese verso que me enseñaste y que me consuela tanto en estos momentos. ¡Ah!, sí: Señor, cuántas virtudes nos has hecho tú odiosas. ¡Qué bien está eso!
Nada más plantear mi abuelo a Swann una pregunta relativa a ese orador, una de las hermanas de la abuela, en cuyos oídos la pregunta vibró como un silencio profundo aunque intempestivo que su educación le impedía romper, interpeló a la otra: “Figúrate, Céline, que he conocido a una joven institutriz sueca por la que he sabido detalles increíblemente interesantes sobre las cooperativas en los países escandinavos. Habrá que invitarla a cenar una noche. – Me parece estupendo, respondió su hermana Flora*, pero tampoco yo he perdido el tiempo. En casa del señor Vinteuil me han presentado a un viejo sabio que conoce mucho a Maubant, y a quien Maubant ha explicado con todo detalle cómo se las arregla para preparar sus papeles. Interesantísimo. Es un vecino del señor Vinteuil, yo no sabía nada; y es muy amable”. El señor Vinteuil no ese l único que tiene vecinos amables “, exclamó tía Céline con una voz que la timidez volvía fuerte y la premeditación artificiosa, mientras lanzaba sobre Swann lo que ella denominaba una mirada significativa. Entretanto, tía Flora, dándose cuenta de que con esa frase Céline estaba agradeciendo el vino de Asti, miraba también a Swann con un aire en el que se mezclaban el agradecimiento y la ironía, bien para subrayar el resgo de ingenio de su hermana, bien porque envidiase a Swann el habérselo inspirado, bien porque, creyéndole centro de la atención general, no pudiera dejar de burlarse de él. “Creo que podremos conseguir que venga a cenar, prosiguió Flora; cuando se trata de Maubant o de Mme. Materna, habla horas enteras sin parar. – Debe de ser delicioso” suspiró el abuelo, en cuya cabeza, por desgracia, la naturaleza había omitido incluir la posibilidad de interesarse apasionadamente por las cooperativas suecas o la preparación de los papeles por parte de Maubant, del mismo modo que había olvidado dotar a las hermanas de mi abuela con ese granito de sal que a de añadir uno mismo si quiere encontrar algún sabor aun relato sobre la vida íntima de Molé o delconde de París. “Mire le dijo Swann al abuelo, lo que voy a decirle tiene más relación de lo que parece con lo que usted me preguntaba, porque en ciertos aspectos las cosas no han cambiado demasiado. Releía yo esta mañana en Saint-Simon algo que le habría divertido. Está en el volumen sobre su embajada a España: no es de los mejores, de hecho apenas es algo más que un diario, pero cuando menos un diario maravillosamente escrito, lo cual ya supone una primera diferencia con los fastidiosos diarios que nos creemos obligados a leer mañana y tarde. – No comparto su opinión hay días en que la lectura de los diarios me resulta muy agradable…” le interrumpió la tía Flora, para demostrar que había leído en Le Figaro la frase sobre el Corot de Swann: “¡Cuando hablan de cosas o de personas que nos interesan!”, añadió, yendo más lejos, tía Céline. “No digo que no, respondió Swann atónito. Lo que reprocho a los diarios es obligarnos a prestar atención todos los días a cosas insignificantes mientras que, a lo largo de toda nuestra vida, sólo leemos tres o cuatro veces libros donde hay cosas esenciales. Dado que todas las mañanas desgarramos febrilmente la faja del diario, deberían invertirse las cosas y poer en el diario , no sé, ¡los… Pensamientos de Pascal! (soltó estas palabras en un tono de énfasis irónico para no parecer pedante). Y sería en uno de esos volúmenes de cantos dorados que sólo abrimos una vez cada diez años”, añadió poniendo de manifiesto hacia las cosas mundanas ese desdén simulado de ciertos hombres de mundo, “donde podríamos leer que la reina de Grecia ha ido a Cannes o que la princesa de Léon ha dado un baile de disfraces. Así quedaría restablecida la justa proporción”. Pero arrepentido de haberse dejado llevar y haber hablado, aunque en tono ligero, de cosas serias, añadió con ironía: “Vaya conversación la nuestra! No sé por qué abordamos esas “cimas””, y, volviéndose hacia mi abuelo: “Pues cuenta Saint-Simon que Maulévrier había tenido la audacia de tender la mano a sus hijos. Ya sabe de quién hablo, del Mulévrier ese del que dice: “En esa ordinaria botella nunca vi otra cosa que malhumor, grosería y necedades”. – Ordinarias o no, conozco botellas que contienen algo muy distinto” dijo vivamente Flora, que también quería dar las gracias a Swann, porque el regalo de vino de Asti iba dirigido a las dos. Céline se echó a reir. Swann, desconcertado, prosiguió: ““No sé si fue ignorancia o añagaza”, escribe Saint-Simon, “pero quiso dar la mano a mis hijos. Me di cuenta demasiado tarde par impedírselo””. Mi abuelo empezaba a extasiarse con lo de “ignorancia o añagaza”, pero Mlle. Céline, a quien el nombre de Saint-Simon – un literato – había impedido la anestesia completa de sus facultades auditivas, se mostró indignada: “¡Cómo! ¿Admira uste un comportamiento semejante? ¡Pues sí que está bien! Pero ¿Qué es lo que quiere decir? ¿No vale tanto un hombre como otro? ¿Qué puede importar que sea duque o cochero si posee inteligencia y corazón? ¡Bonitas maneras tenía su saint-Simon de educar a sus hijos, si no les ensañaba a dar la mano a las personas honradas! Es sencillamente abominable. ¿Y se atreve a citar eso?” Y el abuelo, desconsolado, comprendiendo la imposibilidad, ante semejante obstrucción, de lograr que swann le contase las historias que le hubiesen divertido, le decía en voz baja a mamá: “Recuérdame el verso que me enseñaste y que tanto e consuela en momentos como éstos. ¡Ah, sí: “Señor cuántas virtudes nos hacéis odiar!” ¡Ah, qué exacto es!”
Pour être informé des derniers articles, inscrivez vous :